UN LLIT / INT. NOCHE
DESEMBRE 2025 / GENER 2026
ALBA LATORRE ALCANTUD / ALEIX FONT ARROYO
LA VOLTA
Aquest projecte, desenvolupat per Aleix Font i Alba Latorre en el marc d’una residència d’exploració i investigació, pren com a punt de partida la necessitat de substituir el futon amb què conviuen des de fa anys. Aquesta circumstància no és una anècdota, sinó l’origen mateix de la recerca, que utilitza aquest objecte quotidià per analitzar les relacions entre materialitat, ús, memòria i economia domèstica.
El projecte aborda el futon com un conjunt d’estrats físics i simbòlics susceptibles de ser llegits, desmuntats i reinterpretats. Les seves capes, costures, deformacions i marques d’ús es converteixen en material d’investigació per estudiar com els objectes acumulen temps, experiències i formes d’habitar.
La recerca es desenvolupa a partir del diàleg entre dues pràctiques artístiques —la pintura i el tèxtil— que comparteixen metodologies d’observació, intervenció i transformació material. L’interès no se situa en la producció d’una obra final tancada, sinó en els processos de lectura i experimentació que emergeixen de la convivència entre disciplines.
La residència permet, alhora, afrontar una necessitat material concreta: la substitució del futon. En aquest sentit, el projecte assenyala com les condicions econòmiques i les infraestructures de la vida quotidiana formen part dels processos de producció cultural i poden determinar els objectes, temes i preguntes que articulen una investigació artística.
“(...) Como ese polvo apelmazado esperando a ser reunido para conversarlo, conservarlo, condensarlo. Polvo convertido en cojín. Cojín para momentos cortos. O solo para una oreja. Un cojín de polvo para descansar solo por partes. Descansar el cuerpo sobre el tiempo acumulado hecho polvo.
Condensar y dispersar.
Colgar el peso que siempre ha estado tendido.
Atender a la expansión.
A las partituras cromáticas del tiempo del tejido contenido dentro de un colchón.
Que ahora se libera de costuras.
Y avanza. De compacto a cavernoso.
Podría ser el batín del tiempo. Un tiempo que se protege de si mismo cuando sale de la cama. Se desprende del colchón. Un batín vaporoso para compensar la crueldad térmica de estar lejos del lugar de descanso. Un batín como símbolo de la añoranza.
Esa tela contenedora de tejidos, como una partitura de la expansión en múltiples versiones del blanco (...)”.
ANGELA PERIS
FORMALITATS
DESEMBRE 2024
Formalitats és el resultat d’una primera exploració en el camp de la ceràmica. Aquesta sèrie experimenta amb el material a través del joc i la intuïció, per narrar ficcions quotidianes.
Formalitats coqueteja amb la tradició i avança cap a territoris híbrids entre pintura i instal·lació.
Formalitats són espais comuns, coneguts, universals. Aquests, mitjançant la relació entre objecte i imatge astàtica, es transformen en espais tensionats.
Formalitats és un pur tràmit.
Formalitats és plec i tensió.
Formalitats es pregunta: què ha de passar perquè una cosa esdevingui tradició?
De Formalitats s’en deriva una ficció.
Peces ceràmiques realitzades amb la col·laboració amb els ceramistes de Quart.
M2 / PINTURA I CONTEXT
Un metre quadrat va transmutar d’espai a símbol, d’una manera de mesurar a una forma de tenir.
Un metre quadrat mesura el mateix aquí i a la Xina.
Aquí i a Montjuïc.
Aquí i a la Mina.
Aquí i a Pedralbes.
MARZO 2023
LA PLATAFORMA BCN. PUJADES 99.
ATRAPAR AL MALO
CAST //
"Atrapar al malo" no es una exhibición, es una interrogante que plantea mis dudas sobre los conceptos que dan forma a nuestra identidad. Indaga en la posible corrupción que puede esconderse detrás de la sobreexposición de este término en los discursos actuales.
En esta cacería del malo, se requiere despedir al bueno. La idea es empoderar lo que no ocupa el centro, cambiar la acción principal y llevarla fuera del encuadre: el espacio que buscamos.
Esta exploración a través del arte visual es el fruto de señalar lo perverso. Es una composición que desafía el orden aparentemente inmutable que sostiene nuestra percepción de las cosas. Atrapar al malo es mi manera de perturbar ese orden. Es identificar, fragmentar, superponer, resignificar y descomponer. Es reflexionar sobre la violencia y como esta aparece cuando la señalas.
Atrapar al malo no es un acto de aprendizaje, ni un simple retroceder en el camino. Es destruir el camino.
CUANDO SE MATA AL MALO, QUIEN OCUPA SU LUGAR ?
ENG //
"Catching the Villain" is not an exhibition; it is a question that raises my doubts about the concepts shaping our identity. It delves into the possible corruption hidden behind the overexposure of this term in contemporary discourse.
In this hunt for the villain, the hero must be dismissed. The idea is to empower what does not occupy the center, to shift the main action and take it out of the frame: the space we seek.
This exploration through visual art is the result of pointing to the perverse. It is a composition that challenges the seemingly immutable order sustaining our perception of things. Catching the Villain is my way of disrupting that order. It is about identifying, fragmenting, superimposing, re-signifying, and deconstructing. It is a reflection on violence and how it emerges when you point it out.
Catching the Villain is not an act of learning, nor is it simply retracing the path. It is about destroying the path. WHEN THE VILLAIN IS KILLED, WHO TAKES THEIR PLACE?
